logo


Des de fa dècades, el conjunt del món àrab es troba immers en un escenari de guerres i conflictes. Una situació que comporta una gran precarietat per a la majoria de les poblacions que el conformen i, de manera especial, per a les dones, que esdevenen un col·lectiu vulnerable per la manca de protecció jurídica, social i econòmica que pateixen; sovint exposat, també, a la violència de gènere. Inevitablement, el rol de les associacions i xarxes de dones en aquests països esdevé cabdal a l’hora de lluitar per un major reconeixement i denúncia d’aquesta realitat.

En aquest context i per segon any, l’Associació Catalana per la Pau (ACP) va organitzar el 29 i 30 de novembre de 2016 les jornades ‘De viva veu: les dones al món àrab’, amb la presència de Ilham Makki Hammadi, membre de la Junta Directiva de l’associació iraquiana Al-Amal; Layla Hamarneh, directora de projectes de Arab Women Organization (AWO) a Jordània; Hanan Salman, directora de Palestinian Women Developing Centre (PWDC); i Khadije El Husaini, secretària general de la Lliga dels Drets de la Dona al Líban (LLWR).

Paral·lelament, amb la voluntat de fer arribar a diferents poblacions del territori català la veu de les dones àrabs, es van convocar una sèrie de conferències a Vic, Santa Coloma de Gramenet, Castelldefels i El Prat de Llobregat. ‘Veus, Dones, Refugiades. La situació de les dones refugiades a Jordània i al Líban’ s’emmarca en una campanya de l’ACP engegada amb la finalitat de proporcionar ajuda humanitària urgent a les persones que arriben refugiades a aquests dos països, i en la qual hi col·laboren la Fundació Pau i Solidaritat de CCOO i l’Associació Catalunya-Líban, amb el suport del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament i de diferents ajuntaments catalans. Layla Hamarneh i Khadije El Husaini van ser les encarregades de realitzar aquestes xerrades.

Ilham Makki Hammadi (Iraq)


És membre de la Junta Directiva de l’associació iraquiana Al-Amal. Antropòloga i especialista en gènere, amb èmfasi sobre la situació de violència contra les dones i la seva participació política en espais de decisió. Ha liderat nombroses recerques sobre la situació de la dona àrab i el fenomen del treball forçat que pateixen els infants al seu país.

Va parlar de les diferents formes de violència que afronten les dones tant a l’Iraq com als països veïns (Síria, per exemple). “Hem de tenir en compte que no són pràctiques que sorgeixin estrictament de contextos de violència –tot i que certament les aguditzen–, sinó que ja existien abans: poligàmia, matrimonis prematurs, violència de gènere, violència domèstica, limitació de les oportunitats per a les dones, etc.”. Unes formes de violència que, assegura, reposen sobre fonaments culturals, socials i també legals (aquests últims agreujats per l’extremisme polític a través de l’aprovacióIlham Makki Hammadi de lleis que discriminen obertament les dones).

Makki Hammadi va explicar que l’abril del 2014 el govern iraquià va aprovar un Pla d’Acció Nacional per a la Resolució 1325 del Consell de Seguretat en base al Pla Estratègic Nacional per a l’apoderament de les dones. “Malauradament, aquest pla no ha estat implementat a causa dels canvis polítics i parlamentaris que s’han succeït i de la falta d’assignació del pressupost necessari per al seu desplegament”.

Davant d’això, nombroses organitzacions de la societat civil van dur a terme una campanya de pressió que culminà, finalment, el maig de 2015 amb l’aprovació d’un pla de contingència per a la posada en marxa d’aquesta resolució, tenint en compte l’augment de casos de violència contra les dones, de tràfic de persones i d’esclavatge produït des de l’entrada de l’ISIS al país un any abans. Una ocupació que ha afectat també moltes minories (cristians, yazidites, turkmens), provocant assassinats i èxodes massius.

Aquest paper clau de les organitzacions civils iraquianes és el que vol ressaltar Makki Hammadi. “Des de 2003, les entitats s’han convertit en un actor determinant i això és un indicador positiu d’un canvi incipient en la política del país”, reflexiona. Des d’associacions com la seva, organitzen trobades amb comitès parlamentaris per col·laborar en l’elaboració de projectes que garanteixin la seguretat i la protecció de les dones en les lleis i en les polítiques públiques.

“No ha estat fàcil implementar projectes d’apoderament, però ens hem esforçat per donar resposta a les necessitats de les dones, sempre tenint en compte el context i sense entrar en conflicte amb la resta de la família o de la comunitat. En el cas dels camps de desplaçats, per exemple, les dones s’han organitzat en comitès per tractar aspectes relacionats amb la violència domèstica o la poligàmia, i això ha acabat redundant en una reducció dels nivells de violència envers les dones que viuen dins dels camps”.

Tanca la seva intervenció amb una proposta clara de treball per vehicular el paper fonamental de les dones iraquianes en la construcció de la pau: “desenvolupar un mecanisme sòlid per tal d’augmentar l’educació superior i el nivell cultural de la comunitat; oferir un espai vàlid on compartir punts de vista i experiències; i, finalment, donar a les dones els instruments necessaris per resoldre els seus problemes quotidians”.

Layla Hamarneh (Jordània)


És directora de projectes de Arab Women Organization (AWO) a Amman (Jordània). Feminista i activista política, durant prop de trenta anys va exercir com a docent als Centres de Formació de Professorat de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR). Ha estat involucrada en la creació de l’Aliança per al Reconeixement dels Drets de les Dones, primera xarxa de dones jordanes, que inclou 80 organitzacions de base d’aquest país.

Segons l’opinió de Layla Hamarneh, les xarxes de dones del món àrab s’enfronten en l’actualitat a un conjunt de reptes sense precedents. “Els conflictes són ara més violents perquè els espais democràtics s’han enfonsat i com a conseqüència existeix una clara impunitat de l’home quan es comet un crim contra les dones, ja que no s’estan aplicant les convencions regionals i universals adoptades. Ens manquen instruments realment eficaços per fer-hi front”, denuncia.

Tot s’ha agreujat en els darrers anys amb l’arribada constant de refugiades sirianes. DavLayla Hamarnehant d’aquest desplaçament ingent i dels greus problemes que afecten les dones (falta d’accés a la sanitat, a l’educació i a la seguretat social, mobilitat restringida, violència), les organitzacions de la societat jordana, entre d’elles les entitats feministes, han hagut d’assumir un paper protagonista en la promoció de serveis i solucions, adoptant a més una perspectiva de gènere. La AWO és precisament una d’aquestes organitzacions.

Les refugiades estan exposades a múltiples tipus de violència: violacions i abusos sexuals, prostitució forçosa, matrimonis prematurs i forçats… “Tant les dones com les noies refugiades pateixen o han patit més episodis de violència en l’àmbit familiar un cop iniciada la guerra”, explica Hamarneh, que afegeix que, mentre a casa la violència és majoritàriament física, als espais públics és principalment emocional, amb abusos i discriminacions constants per la seva condició de dones. “La violència sexual, però, és comuna en ambdues circumstàncies: dins i fora de casa. Els principals causants d’aquestes agressions són els marits, els veïns o els propietaris dels espais de residència”.

Un dels casos en què l’activista va voler fer especial menció és el de l’augment sense control dels matrimonis prematurs. A Jordània, l’edat mínima legal per casar-se són els 18 anys, tant per a les noies com per als nois, una edat establerta gràcies a l’esforç de les organitzacions feministes que van batallar amb duresa per aconseguir establir aquest llindar. Malgrat això, els imams, els quals tenen potestat per decidir en afers vinculats amb la religió, poden trobar la manera de justificar, per exemple, l’interès d’una noia de casar-se als 15 anys. És sota el consentiment dels imams que es produeixen la majoria de matrimonis prematurs de refugiades sirianes. El 2015, aquests matrimonis representaven un 35% de tots els matrimonis de persones refugiades sirianes, mentre que el 2012 el percentatge era molt més baix (18%).

Acaba el seu discurs amb un recordatori important: “És urgent l’adopció d’un Pla d’Acció Nacional per a la implementació de la resolució 1325 de Nacions Unides, tal i com han fet ja 63 països, cinc d’ells del món àrab”.

Hanan Salman (Palestina)


És directora de Palestinian Women Developing Centre (PWDC), membre del Comitè de Finances del Sindicat General de Dones Palestines a Tulkarem i de la Junta administrativa del sindicat New Unions a la mateixa ciutat. Activista pels drets de les dones a Palestina, ha treballat des de l’any 1990 com a coordinadora d’organitzacions de dones, liderant el seu desenvolupament en els àmbits de la política, la societat i la cultura.

“La població palestina viu ofegada per l’ocupació israeliana”. Hanan Salman iniciava la seva ponència fent una crida al compliment dels acords de dret internacionals, sobretot els que tenen a veure amb la vida i el benestar dels nens i les dones.

Hanan SalmanL’estreta vinculació que es produeix al territori palestí entre activisme polític i defensa de la dona queda perfectament exemplificada en l’organització que ella mateixa dirigeix, ja que va sorgir l’any 2002 arran d’una sèrie de  moviments socials contra la construcció del mur a Cisjordània. “A Palestina, la conscienciació de la dona ha de ser necessàriament política, a més de social”, assegura.

Segons Salman, les institucions del territori són incapaces de protegir les dones i garantir els seus drets (explica, per exemple, una gran falta de coordinació i seguiment en els casos de violència domèstica). D’aquí el paper fonamental de les organitzacions civils que treballen el fenomen de la violència contra la dona des d’un punt de vista global que afecta la societat sencera.

Tot i que la quota femenina fixada per als càrrecs públics és el 20% (i des de les associacions es treballa per incrementar-la fins al 30%), en la realitat només hi ha un 5% de dones ocupant espais de poder polític. “Aquest paper marginal de la dona dintre de la societat deriva de molts factors: educació, família, cultura, poca implementació de les lleis que defensen la dona, etc.”. Com a element positiu, Salman assenyala que s’ha incrementat la presència femenina a la universitat en els darrers anys.

Coincideix amb Layla Hamarneh a destacar el problema dels matrimonis infantils (la llei diu que les dones han de tenir com a mínim 17 anys per casar-se però la realitat és que moltes són obligades a fer-ho amb només 14).

Finalment, i en clau de provisió d’eines per a l’apoderament femení, explica com des de la seva associació treballen perquè dones de l’extraradi i del camp s’enforteixin a nivell laboral. Ho fan mitjançant el desenvolupament de projectes i formacions que permetin a les dones disposar dels seus propis ingressos i independència.

Khadije El Husaini (Líban)


Activista i experta en els drets de les dones dintre del món àrab, és secretària general de la Lliga dels Drets de la Dona al Líban (LLWR), entitat sense ànim de lucre que treballa en l’apoderament de la dona des del punt de vista civil, productiu i representatiu. Membre de la Confederació Internacional de Sindicats Àrabs, ha participat en diferents congressos nacionals i regionals sobre els drets de les dones.

Khadije El Husaini va obrir la seva conferència fent una radiografia de l’actual situació econòmica i social al Líban. Un país que, com va explicar, travessa una crisi econòmica important, amb un sector agrícola abandonat per l’Estat i un sector turístic a la baixa com a conseqüència de la guerra a Síria i la inestabilitat dominant a tota la regió.

El tema dels refugiats centra, inevitablement, tot el seu discurs. I és que aquest país de només 10.452 km2 acull actualment uns 750.000 refugiats palestins i més de 2 milions de refugiats sirians, dels quals tan sols 1,2 milions han estat fins ara registrats oficialment per ACNUR.

El 70% de les famílies sirianes establertes en territori libanès viuen sota el llindar de la pobresa. I el 90% són dones i infants, que no tenen unes condicions dignes d’habitatge i sobreviuen sense accés als subministres regulars d’aigua i electricitat. Un entorn precari en el qual la violència es desferma en tots els seus aspectes: física, sexual i psicològica. Assetjament, violacions, explotació, matrimonis prematurs i forçats o crims d’honor són els principals delictes comesos contra les dones.

Davant d’aquesta situació, les organitzacions han pressionat perquè la violència masclista no quedi impune. Recentment, el govern va aprovar una Llei de Protecció de les Dones i Altres Membres de la Família contra la Violència Domèstica.

D’altra banda, les refugiades sirianes són generalment les úniques responsables de la família, ja que molts homes han mort a la guerra o es troben a l’atur. Aleshores es veuen obligades a acceptar qualsevol feina a qualsevol preu (els empresaris aprofiten la seva dramàtica situació per oferir-los salaris molt baixos, fet que al seu torn perjudica també les treballadores nacionals, que es queden sense feina).

Una altra de les problemàtiques del país és l’existència de 18 confessions i 15 lleis per a l’estatut personal. La inexistència d’un codi civil i penal únic dificulta molt la lluita contra la violència cap a les dones.

El Hussaini va cloure la seva participació amb una declaració de principis (“cal seguir lluitant i sent valents”) i una crida molt clara: “La comunitat internacional ha d’assumir la seva responsabilitat en la situació de les persones refugiades. Aturem el tràfic d’armes i l’intervencionisme per part de determinats països. Fem un pas endavant en la lluita per la justícia social i contra la guerra”.

Jornades De viva veu 2016